En
aquestes dues setmanes que duem de confinament, s’ha evidenciat la
gran crisi de cures o, millor dit, la necessitat que hi ha de posar
en el centre la cultural i l’economia de les cures com les activitats
més importants que garanteixen la sostenibilitat de la humanitat. En
aquestes setmanes, ens hem adonat que les persones que treballen en
l’àmbit sanitari; en les xarxes de transport locals i globals; en la
indústria de l’alimentació i atenció al públic; la gestió de
residus i habitabilitat urbana; les que es dediquen a la neteja i
desinfecció dels espais privats i comunitaris; les persones que
acompanyen a les persones que per motius de salut o que per altri
motiu tenen dificultats per organitzar de manera confortable la vida
en confinament; les múltiples xarxes comunitàries sorgides de
manera espontània, que vetllen i donen suport a qui viu en situació
de vulnerabilitat -no confondre amb vulnerable-, entre altres, són
bàsics per la vida humana.

Tot just quan aquesta realitat
se’ns ha revelat, hi hem de sumar el fet que, avui mateix, el Consell
de Ministres aprovarà la suspensió de tot treball remunerat que no
sigui considerat essencial. I
aquesta vegada, ens torna a tocar a pensar i valorar aquesta
essencialitat des d’una perspectiva interseccional que tregui a la
llum la feminització, la racialització i els sistemes d’exclusió
social sobre les que ha estat pensada la nostra economia i la nostra
cultura de la sostenibilitat.


Justament
ahir, el
diari El País
,
va decidir encapçalar la notícia de l’anunci de l’aturament de
l’activitat laboral no essencial que mostra una dona treballant en
els camps de maduixes de Huelva. Una dona, és fàcil reconèixer-la,
racialitzada i que ha migrat. D’aquesta manera, en un intent
d’identificar quines són aquestes feines essencials, la notícia es
recolza en la imatge d’una temporera. Ara bé, sabem
què hi ha darrere la realitat d’aquestes dones i les seves
condicions laborals?

Sabem què amaga aquesta imatge que tant hem naturalitzat i que tant
associem amb la precarietat laboral? En quines condicions viuen les
persones, la majoria persones que han migrat, i que accedeixen a
aquesta borsa de treball? Sabem,
en concret, quines són les afegides discriminacions i violències a
què són sotmeses les dones que viuen en aquest marc laboral?


No
són poques les informacions que aquests dies han denunciat les
condicions que viuen les persones confinades en campaments de treball
de temporada. Si normalment ja viuen
en camps improvisats,
en situacions d’insalubritat, en condicions poc higièniques e
insegures, cal sumar-hi que la situació s’ha agreujat ja que, en la
darrera setmana, les fronteres europees estan més blindades que mai.

Així,
a més de la desoladora situació que viuen persones temporeres que
no poden iniciar el viatge de retorn a casa, també ens hem de
preguntar: qui s’ocuparà d’aquesta essencialitat? Com es redefineix
aquesta essencialitat?
Ens donem compte sota quines condicions laborals protegim aquesta
essencialitat?

La
resposta i les mesures que es duran a terme per vetllar pel
manteniment d’una de les fonts de riquesa i vida més importants de
les nostres societats, que no és altra que l’agricultura, no
escaparà de les dinàmiques colonials, racialitzadores i classistes
que tant caracteritzen la història del progressisme europeu
.
Aquests dies, Alemanya
està estudiant un sistema de contractació per què les persones
refugiades amb qui conviuen

pugui suplir la feina dels temporers i temporeres que aquest any no
podran arribar de Bulgària, Romania i Polònia. Països i persones
estigmatitzades culturalment i mantenen una relació paternalista i
de deute amb els països enriquits. Així doncs, el país, per poder
donar resposta a la crisi que ve, promou un sistema de contractació
basat en l’abús i la coacció doncs. Emmascarat sota la premissa de
que és un bon moment per normalitzar la incorporació laboral de les
persones que demanen asil, es resoldrà el garantir la inserció
laboral de persones que ja tenen aquest dret emparat en la Declaració
Universal dels Drets Humans. Així doncs, a canvi d’una
contractació que tothom reconeix com a dura, temporal i precària,
la recompensa serà el poder dir: «ja en formo part».

En
aquesta situació que vivim, com estem redefinint l’essencial?
Quines mesures apliquem per què aquesta essencialitat sigui digne?
Serà temps de repensar com les societats ens re-estructurem a favor
d’una vida més sostenible, que posi la vida i les cures al centre,
i que tingui la capacitat de pensar en comunitari? O, per al
contrari, tota resolució i recuperació estarà al servei, altra
vegada, d’unes estructure unidireccionals, verticals, extremadament
competitives, classistes i neocolonials?

Pensem-hi.

Descarrega en PDF

La entrada OPINIÓ CRÍTICA: #Covid 10, essencialitat i treball de temporada aparece primero en Foro Comunicación, Educación y Ciudadanía.